Repassam l'accentuació
1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comité mossèn café aprén
entén puré ale pagés imprés
irlandés cinqué nomes entés també
consomé congres gairebé faré interes
aixo ressò boirós afició ambdós
espòs presó arros coto refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramon porro avis
aixi crostó votació anireu Ferran
proces respon cigró campió espai
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corríem deies telefon dèbil réiem
escrivia orígens parlàvem orfe fessin
xerif llapis avisaven nuvol diguéssiu
féieu cantàveu fenomen sortíeu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengessin
artilleria pólvora Letònia policia càmera
acadèmia església pertinent feréstega origen
palau et hostilitat ciència exigua dolentíssima
5. Com hauríem d’escriure
correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la
síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpíades diòptria xassís elit
xandall medul·la víking rèptil període
atmosfera intèrfon pneumònia termòstat tulipa
isòbara míssil futbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net te un os de la ma mes llarg del que es normal.
2. Si ara em dius que si que vens a fer la volta al mon no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te mes son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que us vol oferir per postres.
5. Els bens de l’acusat son un pel mes reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no se que va
passar, però nomes recordo que després d’arribar a casa varem asseure’ns
al sofà perquè volíem veure que feien a la tele i ens varem adormir. I
fins avui, que es dissabte, no ens hem despertat.
Jo
em trobo be, no obstant el
mal de cap de que em ressento. El Ramon, però, encara te son i es
passeja per la masia com una anima que cerca repòs. Que hauríem de dir
que ens ha succeït? Per que hem dormit aquest munt d’hores? Es potser
perquè en l’ultim àpat que férem havíem pres un café espés amb un gust
estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El
cotxe es va aturar del tot
al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La
Maria no sabia per que. I si no hi havia benzina al diposit? I si hi
havia algun problema mecànic? Com que no sabia que fer, va trucar a la
seva companyia d’assegurances amb estupidesa pretensió que li poguessin
resoldre el problema. Després de prémer els números que indicava la
targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una
d’aquelles musiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer
perdre la paciència a l’usuari mes sofert del mon. Finalment, li sembla
sentir una veu amb un marcat accent francés, però nomes li ho sembla,
perquè amb la cridòria i els clàxons dels conductors dels vehicles no
podia sentir res. Alló era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No tenia la funció sanitària ni
tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sinó que mes aviat
tenia una activitat hospitalària, en el sentit mes estricte de la
paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i
dones pobres, rodamons, pelegrins, infants abandonats i altres persones
malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de
Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en
part gracies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se mes de
pressa el cel ho deixaven indicat aixi en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a
l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona
malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’habit de fra Basili
per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa
Valldaura veié aixi que obri els ulls fou una tórtora a l’ampit de la
finestra. Mes petita que un colom, amb el plomatge de color de café amb
llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa
sobtada li estrenyé el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tortora
havia parrupejat a la finestra. Sabé que era una tórtora perquè la
Sofia digué: “Miri, mama, una tórtora. Tan salvatges que son…” No se
n’havia recordat mai mes. La tórtora, abans d’emprendre el vol, rigué.
La Teresa es frega els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar
un badall i a l’ultim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a
punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el
que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encés. Purificat. Fora
records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell
any [1988], l’autor
angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos
satànics (la versio catalana va sortir l’any següent). El títol feia
referencia a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de
l’Alcora, segons el qual era permissible venerar tres deesses
preislàmiques, trencant aixi el monoteisme pur del llibre sagrat.
Aquesta referencia, lligada a un capítol que dona una versió gens
ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’ India, país
amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre tan sols dues
setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans
britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes
van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
La vida després de Déu, ree
